EX O ECS?

De vegades, la meva feina de docent em dóna alegries. Aquest cop, la cosa ha anat més enllà i una ex alumna m’ha fet riure mooolt…

M’assabento que escriu un weblog i, com que me l’estimo molt i a més recordo que quan era alumna a l’institut ja escrivia molt bé, em decideixo a llegir els seus articles. Sorpresa!!! Un d’ells es titula “Perquè amb els ex… també es pot jugar!” i se centra en l’existència d’uns ninotets de vudú destinats a desfogar-se quan algú viu una separació sentimental. Tant el títol com el tema ja prometen, hehehe…

Doncs bé, si llegiu l’article (cosa que us recomano molt si voleu passar una estona ben divertida), podreu veure-hi coses tan enginyoses com ara la idea de trobar-vos pel carrer algun/a dels/de les vostres ex retorçant-se de dolor, la possibilitat de detectar ”els mals ‘novios’ o els acabats de divorciar mentre caminem pel carrer, veient clarament el ‘pecat’ que han comès, o la putada, o la cabronada” que han fet gràcies a la part del cos que els fa mal. Brutal, no? 😉

Ah, i si mai heu patit un/a xicot/a immadur/a o cregut/uda i us en voleu venjar, només cal que aconseguiu un ninotet d’aquests i que punxeu a sobre de ‘hope you get bad acne‘. Hahaha.

I aquí va la cirereta del pastís:

“Us imagineu que poguéssim dir: ‘Mira! Aquell s’agafa l’espatlla dreta! Ha estat infidel!’. O bé: ‘Ostres, aquell d’allà coixeja pel turmell esquerre! Algú li ha desitjat tot un any de sexe dolent!’. Seria divertit”.

En fi, ja veieu que l’humor segueix tenint aquesta funció tan higiènica i necessària en la nostra vida que consisteix en treure ferro als assumptes més difícils d’empassar. 🙂

Gaudiu de l’article si teniu un momentet curtet!

Masclisme? Sí, MASCLISME!!!

Llegeixo, gràcies a un fòrum sobre lideratge femení al qual estic inscrita, que el president d’un banc molt conegut internacionalment va fer recentment una patinada impressionant. Per resumir-ho molt, i reprenent les paraules de la periodista Rosalía Sánchez, el que va passar és el següent:

“No hay ninguna mujer en el comité ejecutivo […], pero espero que un día u otro la dirección sea más bonita y con más colorido gracias a la integración de mujeres”. Éstas son las palabras con las que se ha despachado el presidente del primer banco alemán, Joseph Ackermann, en una entrevista en la que le preguntaban por el actual debate sobre si Alemania debe establecer una cuota femenina en las direcciones de las empresas.

Le ha faltado tiempo a la ministra de consumo, Ilse Aigner, para contestar al banquero, al que ha sugerido que “a los que le gusta todo lo que suponga colorido y lo que hace bonito, lo que deben hacer es ir a pasearse al campo con las flores, o a un museo”.

Como quiera que la bola de nieve iba creciendo cada metro mediático que recorría, el responsable de comunicación de Deutsche Bank intentó arreglarlo, y disculpó a su presidente ante un grupo de periodistas con el pintoresco y demoledor argumento de que esas declaraciones “se han sacado fuera de contexto” y que “Josef Ackermann es un ‘gentleman’ a la antigua usanza”, estrategia comunicativa que jamás habría visto la luz si en lugar de un responsable de comunicación, Deutsche Bank tuviese una responsable de comunicación.

La notícia completa la podeu llegir fent clic aquí.

En fi, com a conclusió personal de tot plegat, us deixo el comentari que he publicat al fòrum de lideratge femení que he citat anteriorment: “Ya veo que para algunos individuos seguimos siendo auténticas mujeres-florero diseñadas para alegrarles la vista… ¡Hay que ver cómo sigue estando el patio en pleno siglo XXI! Y luego dirán que el machismo ya no existe…”. I vosaltres què en penseu? Si voleu, podeu deixar comentaris al final d’aquest post. Gràcies!

Amor industrial?

El fals orgasme

Gràcies a dos amics que me’n van parlar molt bé, diumenge passat vaig veure al cinema Alexandra de Barcelona, en un horari (les 14h) que m’encanta tant per la tranquil·litat com pel preu, una pel·lícula de Jo Sol (Jordi Solé) molt interessant, com altres que he comentat anteriorment a la categoria “Gèneres?” del meu weblog. Es tracta de Fake Orgasm, altrament dit El fals orgasme. Aquest documental presenta bàsicament la feina de l’activista Lazlo Pearlman, que té un interessant discurs sobre el gènere i la identitat. No us perdeu aquesta obra si teniu ocasió de veure-la, i mentrestant, per anar fent boca, aquí us deixo dos dels tres tràilers que circulen per Internet. De debò, no deixeu de veure’ls, perquè valen molt la pena i són curtets. Gaudiu-ne! 😉

 

Dia internacional contra la violència envers les dones

Com ja deveu saber, demà, dijous 25 de novembre, és el dia internacional contra la violència envers les dones. I com que fa uns dies em va arribar a través d’un amic una sèrie d’imatges amb “consells” dirigits a les dones dels anys 50 que em van posar els pèls de punta, se m’ha acudit que estaria bé compartir-les amb tothom perquè reflexionem sobre les diferents formes de violència envers les dones que han existit i encara existeixen, per molt que de vegades ens pensem que tot això ja ho tenim superat…

Quan penso que ma mare va néixer el 1951 i prenc consciència del rentat de cervell que els feien a les dones en aquella època, m’admiro que no acabessin totes al psiquiàtric i essent masclistes fins la medul·la. I després encara n’hi haurà que diran que som el sexe dèbil! S’ha de ser molt forta per sobreviure a tantes bajanades juntes…

Bé, esperem que la jornada de demà serveixi per alguna cosa. Feu-ne difusió, si us plau, especialment entre la gent jove i els homes, perquè les noves generacions s’eduquin i creixin cada cop millor i perquè les dones no ens quedem soles en aquesta lluita, que és de TOTHOM.

Diguem NO a la violència!!!

Anul·lació de la llei 9/2009 d’ampliació del permís de paternitat

Llegeixo a Heterodoxia. Comunidad de Hombres por la Igualdad un excel·lent article de la María Pazos Morán que parla sobre les conseqüències de l’anul·lació d’aquesta llei d’ampliació del permís de paternitat. És un article llarg, però realment molt interessant i amb uns arguments de pes que em semblen irrefutables. No deixeu de llegir-lo, o com a mínim una part! Aquí el teniu: http://www.nodo50.org/plataformapaternidad/blog/permisos-de-paternidad-cuotas-masculinas-o-reparto-equitativo-de-los-cuidados-entre-hombres-y-mujeres

Gaudiu-ne! 🙂

Espejito, espejito

Aquesta tarda he anat a la Filmoteca de Catalunya a veure un documental de Manuel García Serrano titulat Espejito, espejito. Després d’haver-lo vist, us en dono la meva humil opinió. Està força bé per veure fins a quin punt a moltes dones colombianes els han menjat el cap pel que fa a la talla de sostenidor que han de tenir. També val la pena per prendre nota d’alguns discursos típicament masclistes que corren tant entre els homes com entre les dones pel que fa a la bellesa femenina. El que m’ha faltat és una anàlisi sobre com els mitjans influeixen en la formació d’aquests ideals de bellesa i uns relats més creïbles, més autèntics i més ben lligats en alguns moments. Però trobo que la part on es veu com es fa una operació d’augment de pit és prou desagradable com per treure’n les ganes a moltes mosses que potser s’ho estan pensant. Per acabar, el que més m’ha agradat és el cas d’una dona que és mare d’un nen amb necessitat d’atencions contínues, perquè és un excel·lent exemple de valor i de força i perquè aquesta  persona ni es pot plantejar si el seu cos correspon o no als cànons de bellesa actuals…

Si voleu veure el tràiler del documental, aquí us el deixo.

I si el voleu aconseguir, podeu posar-vos en contacte amb la productora Tus Ojos (http://www.egeda.es/tusojos/).

Barbie-violència

Fa uns dies em vaig indignar mentre em trobava en una coneguda xarxa social perquè de cop i volta va aparèixer anunciada una pàgina a la columna dreta de la meva pantalla i se’m va acudir fer-hi clic per curiositat, tement el pitjor… Sí, efectivament, no m’equivocava. Es tractava d’una pàgina que anunciava les excel·lències i les meravelles que les nenes podrien fer gràcies al suport d’una empresa que ven unes nines que promouen valors repugnants des del meu punt de vista. I després ens queixem que les coses no avancen i ens estranyem quan apareixen dones assassinades per les seves parelles o ex parelles… La violència contra les dones comença des que som nenes, quan ens mengen el cap a nosaltres i a les nostres mares.

Ja direu què en penseu: http://www.facebook.com/barbiequieroser

Sexualitat conscient

Fa uns mesos vaig publicar en aquest weblog un article sobre el Tantra, que com sabeu és un tema que m’interessa molt des que, en un viatge a Las Pedroñeras, la meva amiga Mentxu em va aconsellar que llegís un llibre d’en Ramiro A. Calle sobre aquesta qüestió. El viatge de tornada cap a casa en tren va ser una delícia gràcies a aquesta obra i, poc després, va¡g anar a París. La visita a una llibreria em va donar un dels regals més preuats per a mi: vaig trobar una altra obra sobre el Tantra, aquest cop de l’André von Lysebeth (Tantra. Le culte de la féminité), que fins ara és del millor que he llegit sobre aquesta pràctica. Aquest estiu passat vaig trobar un article de la Irene Orce sobre sexualitat conscient que em va agradar força, i per això el poso a l’abast de tothom des d’aquest post. El podeu trobar aquí. Parla de Tantra, sí, però d’una manera molt planera i amb voluntat de divulgar pràctiques menys mecàniques, més conscients i més amoroses que s’allunyin del consum de cossos. Gaudiu-ne! 🙂

La delicadesa de Julio Medem

Fa uns dies vaig tenir la sort de veure la darrera pel·lícula de Julio Medem, un dels directors que més admiro, i em va arribar a l’ànima com aquest cop va tractar els temes de l’amor i la sexualitat amb una delicadesa i una sensibilitat excepcionals que vaig trobar a faltar a Lucía y el sexo i que a Room in Rome recupera. Aquí us deixo l’inici de la pel·lícula en versió doblada (no he trobat res millor, ho sento). Gaudiu-ne, tant si ja l’heu vista com si no! 🙂