Peixos grossos i bananes
Peixos grossos i bananes (Big Boys Gone Bananas!*) és el títol d’un documental de 88 minuts que explica el malson que va viure el cineasta suec Fredrik Gertten arran de l’estrena de Bananas!* On Trial for Malice, en què explicava el plet d’uns treballadors contra la multinacional alimentària Dole Food Company. Gertten va haver d’enfrontar-se a una persecució legal i psicològica per part d’aquesta corporació. Peixos grossos i bananes es va emetre en una versió reduïda de 55 minuts ahir, 5 de novembre de 2013, al programa Sense Ficció de TV3. Aquest documental mostra el procés d’assetjament i les tàctiques d’intimidació que la multinacional va fer servir contra Gertten i la seva productora i la manipulació dels mitjans de comunicació per part de la companyia Dole. El film reflexiona sobre la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa, l’exercici del periodisme avui i la importància d’explicar la veritat. No us el perdeu! Tingueu present que el període de temps de distribució d’aquest vídeo és limitat. Podreu veure’l a tv3.cat fins al 05/12/2013 a les 23.59.
Rodando el cambio
Stop! Rodando el cambio es un documental grabado por un equipo de mujeres y financiado colectivamente. Durante un mes viajaron por distintas alternativas entre España y Francia en busca de otras formas de vida más respetuosas con el entorno y las personas que habitamos en él. La teoría del decrecimiento en la que se basan nos alerta de la imposibilidad de seguir produciendo como hasta ahora en un planeta cuyos recursos son finitos. Estos niveles de consumo nos han conducido a la desaparición de los bosques, a tener ríos y mares contaminados, sistemas de alimentación intoxicados… todo ello alimentado por la especulación financiera y una clase política despreocupada tanto a nivel social como medioambiental. ¿Cuánto tiempo más podremos esperar para que se produzca un cambio de paradigma a nivel mundial? ¿Es posible vivir felices reduciendo drásticamente nuestras necesidades?
“Ce n’est qu’un début”, filosofia per a criatures
Ahir vaig anar al Cinebaix (un cinema molt especial que val la pena conèixer) i hi vaig veure Ce n’est qu’un début. Em va semblar mooolt interessant i vaig pensar que, com que de vegades les pel·lícules passen molt ràpid i una mica sense pena ni glòria per les sales de cinema, valdria la pena fer aquesta recomanació al màxim de persones possible. Es tracta d’un documental en francès. Recull la feina de dos cursos d’una mestra d’educació infantil que desenvolupa un projecte consistent en ensenyar filosofia a les criatures d’una “zona d’educació prioritària“.
A banda de la frescor natural, espontània i intel·ligent de les criatures, de les qüestions pedagògiques i de l’educació emocional que practica la mestra, el que m’ha semblat molt interessant és com es retrata en aquest documental la nostra societat actual i la influència que pot arribar a tenir allò que ensenyem a les criatures.
Aquesta pel·lícula s’està projectant actualment als cinemes Verdi de Barcelona i al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.
Si no l’heu vista, no us la perdeu!
“La planète sauvage”, de René Laloux
Una meravella de l’animació de ciència ficció. Els dies 28 i 31 de juliol a la Filmoteca de Catalunya, al barri del Raval de Barcelona!!! Encara no estic segura que pugui anar a veure aquesta meravella, però si podeu anar-hi no us la perdeu, perquè ara fa uns anys que vaig descobrir aquesta joieta i us ben asseguro que val la pena veure-la. A mi em ve molt de gust gaudir-ne en pantalla gran, perquè sempre l’he vista a casa i no és el mateix… El que en diu el programa de la filmo:
Amb René Laloux, Roland Topor va ser el guionista i l’autor dels dibuixos prodigiosos d’aquest film d’animació rodat als estudis de Jiří Trnka i basat en la novel·la “Oms” en sèrie de Stefan Wul.
L’acció s’inicia al planeta Ygam, habitat per éssers estranys: els draags, de pell blava i de dotze metres d’alçada, i els oms, petites criatures domèstiques que un dia inicien una revolta contra els gegants. Un film que s’ha interpretat com una paràbola política de la lluita dels txecs contra la dominació russa. Absolutament original i irrepetible.
“Les petits mouchoirs”, de Guillaume Canet
Fa uns mesos vaig rebre un article del blog del meu amic Manu, al qual estic subscrita, on escrivia, amb motiu de l’estrena de Les petits mouchoirs, una carta dirigida a en Guillaume Canet, un actor i director que sempre m’ha semblat molt interessant i que vaig descobrir fa temps, per casualitat, veient Ensemble, c’est tout, una pel·lícula de Claude Berri que també protagonitza l’Audrey Tatou, la famosa “Amélie Poulain”. Més tard, el meu amic Alexis em va recomanar la mateixa pel·lícula de Guillaume Canet, i veient que ja feia temps que l’havien estrenada i que no duraria gaire a les sales de cinema de Barcelona, em vaig decidir a anar-la a veure…
Diumenge 2 d’octubre: la primera vegada que vaig al cinema amb una persona molt especial per a mi. De pel·lícules n’hem vistes unes quantes, però mai no ens havíem trobat en una sala de cinema. Després d’una horeta de platja per seguir recarregant piles abans no arribi de debò la tardor tan esperada, agafo la bicicleta, passejo mirant el mar i els vianants que encara no s’han adonat que els carrils bici són perquè hi circulin les bicicletes, com el seu nom indica… La brisa marina se m’enduu cap a la sala de cinema, on m’espera una sessió matinal difícil d’oblidar que, sense saber-ho, em transportarà durant unes hores al paisatge també marítim de Lèja e lo Horet (Lège-Cap-Ferret en francès).
Les petits mouchoirs (Pequeñas mentiras sin importancia) és una pel·lícula francament preciosa i molt emotiva, plena d’escenes divertides i d’altres molt dures, que compta amb unes actrius i uns actors excel·lents, però sobretot amb una direcció, des del meu punt de vista, excepcional i plena de sensibilitat. És difícil que us deixi indiferents… Encara us queden uns dies per gaudir-ne a les sales de cinema de Barcelona ciutat, si és que no l’heu vista ja!
Aquí us deixo un parell d’escenes escollides molt curtetes que representen força bé els moments més divertits de la pel·lícula i també els més tendres i tristos, tots ells acompanyats d’una banda sonora molt encertada, sobretot si ens fixem en la peça titulada “Talk to me“, de Maxim Nucci, altrament anomenat Yodelice, o en la d’Antony & The Johnsons. Així aprofito per quedar-me amb el record d’un moment especial…
El fals orgasme
Gràcies a dos amics que me’n van parlar molt bé, diumenge passat vaig veure al cinema Alexandra de Barcelona, en un horari (les 14h) que m’encanta tant per la tranquil·litat com pel preu, una pel·lícula de Jo Sol (Jordi Solé) molt interessant, com altres que he comentat anteriorment a la categoria “Gèneres?” del meu weblog. Es tracta de Fake Orgasm, altrament dit El fals orgasme. Aquest documental presenta bàsicament la feina de l’activista Lazlo Pearlman, que té un interessant discurs sobre el gènere i la identitat. No us perdeu aquesta obra si teniu ocasió de veure-la, i mentrestant, per anar fent boca, aquí us deixo dos dels tres tràilers que circulen per Internet. De debò, no deixeu de veure’ls, perquè valen molt la pena i són curtets. Gaudiu-ne! 😉
“Biutiful”, d’Alejandro González-Iñárritu
Fa uns dies vaig anar a veure la darrera pel·lícula d’Alejandro González-Iñárritu, el magnífic director del curtmetratge que més va impactar-me del film coral 11’09”01. També Amores perros en el seu moment va deixar-me impressionada, no tant pel seu contingut com per l’estructura narrativa, molt innovadora aleshores. Ara González-Iñárritu opta a Biutiful per una narració clàssica per mostrar-nos una Barcelona fosca, on s’explota una bona part de les persones immigrades i on la misèria no és només econòmica i social, sinó també moral, psicològica i física. Us confesso que a mitja pel·lícula em vaig marejar. Segurament perquè hi vaig reconèixer fets terribles que veig i que intueixo de la meva estimada ciutat. Segurament també perquè les persones que van participar en l’elaboració del film ho van fer d’una manera tan acurada que van aconseguir que sortís de la sala de cinema commocionada pel que havia vist i sentit. Però sobretot per la dimensió espiritual d’aquest film, la qual inicialment va desorientar-me i més endavant va anar-me guiant fins al final, gràcies a la profunditat del personatge d’Uxbal, interpretat amb molta delicadesa per en Javier Bardem.
Si teniu ocasió de veure aquesta pel·lícula, no us la perdeu. Ara bé, prepareu-vos abans de veure-la, perquè és dura i dubto molt que us deixi indiferents… Aquí teniu el tràiler oficial. Gaudiu-ne!
“Flamenco, flamenco”, de Carlos Saura
Fa uns dies vaig anar a veure la darrera pel·lícula d’en Saura i em va agradar molt. Si l’estètica del cine d’aquest director us fascina tant com a mi i sou fans del flamenc, no us la perdeu!
Espejito, espejito
Aquesta tarda he anat a la Filmoteca de Catalunya a veure un documental de Manuel García Serrano titulat Espejito, espejito. Després d’haver-lo vist, us en dono la meva humil opinió. Està força bé per veure fins a quin punt a moltes dones colombianes els han menjat el cap pel que fa a la talla de sostenidor que han de tenir. També val la pena per prendre nota d’alguns discursos típicament masclistes que corren tant entre els homes com entre les dones pel que fa a la bellesa femenina. El que m’ha faltat és una anàlisi sobre com els mitjans influeixen en la formació d’aquests ideals de bellesa i uns relats més creïbles, més autèntics i més ben lligats en alguns moments. Però trobo que la part on es veu com es fa una operació d’augment de pit és prou desagradable com per treure’n les ganes a moltes mosses que potser s’ho estan pensant. Per acabar, el que més m’ha agradat és el cas d’una dona que és mare d’un nen amb necessitat d’atencions contínues, perquè és un excel·lent exemple de valor i de força i perquè aquesta persona ni es pot plantejar si el seu cos correspon o no als cànons de bellesa actuals…
Si voleu veure el tràiler del documental, aquí us el deixo.
I si el voleu aconseguir, podeu posar-vos en contacte amb la productora Tus Ojos (http://www.egeda.es/tusojos/).
La delicadesa de Julio Medem
Fa uns dies vaig tenir la sort de veure la darrera pel·lícula de Julio Medem, un dels directors que més admiro, i em va arribar a l’ànima com aquest cop va tractar els temes de l’amor i la sexualitat amb una delicadesa i una sensibilitat excepcionals que vaig trobar a faltar a Lucía y el sexo i que a Room in Rome recupera. Aquí us deixo l’inici de la pel·lícula en versió doblada (no he trobat res millor, ho sento). Gaudiu-ne, tant si ja l’heu vista com si no! 🙂
Qui sóc
Fotos
DRETS D’AUTORIA
Nitjorn 