Si hay personas que dejan huella en el mundo una de ellas seguro es Arcadi Oliveras
Ahir va morir una persona coherent com n’hi ha poques. 😢 D’aquest article en destaco el següent: “hay que abolir el capitalismo porque creo que es un sistema perverso que mata vidas”, “Y a todo el mundo que le pedía qué podía hacer para cambiar el mundo le contestaba, siempre con una sonrisa: muy sencillo, saca el dinero de los bancos, infórmate desde medios de comunicación alternativos al poder financiero, no consumas en establecimientos depredadores, vota en conciencia. […] fue de los primeros en hacer objeción fiscal a los gastos militares.” Arcadi, espero que descansis en pau, malgrat tot. Gràcies per una vida de compromís i clarividència.🙏🙏🙏💟💟💟
Arcadi Oliveres, vida y muerte del hombre que pidió a los jóvenes: “no tengáis miedo”
https://www.elperiodico.com/es/politica/20210406/muere-economista-pacifista-arcadi-oliveres-11489744
Arcadi Oliverescon la barba blanca mal recortada, chaqueta y zapatos gastados, en pie, micrófono en mano, ante miles de jóvenes en la plaza de Catalunya de Barcelona: “tenéis que perder el miedo”. Sí, era el 15M y allí estalló para el llamado gran público toda la experiencia vital acumulada por este economista tan particular que proclamó como principio y con una sonrisa decidida que “hay que abolir el capitalismo porque creo que es un sistema perverso que mata vidas”. Ha muerto Arcadi, el activista, el pacifista, el incansable luchador por los derechos humanos desde el antifranquismo, el niño de 12 años que le robaba ya a su padre el periódico para leer la actualidad política, y que sin entrar nunca en un partido ha influido más que nadie en la izquierda catalana de…
View original post 546 more words
Un article insultant, poc delicat i sexista a La Tribuna Económica
D’entrada, el titular ja m’ha deixat petrificada (“Agreden a una mujer por hacer topless en la playa”), però el contingut d’aquest article de La Tribuna Económica em sembla, directament, vergonyós per ser poc delicat amb la víctima principal dels fets i pel sexisme que se’n desprèn. Els he deixat un missatge (suposadament públic, però encara no el puc veure) amb una breu anàlisi d’aquesta perla. Gràcies per difondre la meva publicació si us indigna tant com a mi. 🙂
Aquest és el comentari que els he deixat:
El titular y una buena parte del artículo me parecen una aberración absoluta. La causa (el “por”) de la agresión no es el hecho de que ella muestre sus pechos (igual que lo hacen casi todos los hombres que toman el sol, dicho sea de paso) en una playa en Francia (país en el que se puede practicar el “topless” libremente, por suerte), sino la estrechez mental, la falta de respeto y la agresividad de quienes les hicieron daño tanto a ella como a su marido, víctimas de quienes, por cierto, habláis mucho, y sin embargo de quienes les agredieron no sabemos casi nada. Además, os centráis en las actitudes de la mujer agredida y muy poco en las de los “bañistas” (como si sólo se hubieran remojado el cuerpo, cuando lo que hicieron en realidad fue mirar los pechos de la víctima, juzgarla moralmente y tratar de modificar su manera de vestir por la fuerza). Mal periodismo: sexista, poco preciso en el lenguaje, superficial y muy, pero que muy frívolo, pues al parecer la escena (con sangre incluida) la presenciaron menores vinculados emocionalmente a las víctimas (su madre y su padre)…
El colomí i la Maria
Ahir, després de llegir l’inici de Mujeres que aman a los caballos, d’Alba Rueda Espina (gràcies per parlar-me’n, Sarah M.! <3), vaig trobar aquesta preciositat de colomí al carrer Urgell de Barcelona. Pujava pel carril bici i vaig veure que l’animaló el travessava. Com que anava xino-xano perquè arribava amb força temps a la cita que tenia, el vaig poder esquivar, però vaig veure que anava perdut i desorientat i que era a punt de creuar el carrer Urgell. No vaig dubtar ni un segon i vaig girar cua, vaig deixar la bicicleta i el vaig acompanyar fins al portal del número 35, on em semblava que estaria més segur. Com que duia uns rotllets de llavors i figues a la motxilla, vaig apropar-me progressivament al colomí amb l’objectiu d’alimentar-lo, però al principi tenia molta por i era tan jovenet que no aconseguia menjar aquest tipus d’aliment, tot i que el pobre ho intentava. La gent que s’hi apropava feia unes cares ben variades (de pena, compassió, fàstic, indiferència…) i els comentaris que vaig sentir van anar des del típic “Pobret, es morirà…” fins a “Eeecs, un colom!”. Això sí, ningú no semblava voler-se’n fer càrrec, però tothom opinava sobre el que jo hauria de fer: endur-me’l i tenir-ne cura, deixar-lo, trucar perquè se l’enduguessin… L’única persona que realment va mostrar un interès genuí pel colomí va ser un noiet que se’m va acostar i amb qui vam estar xerrant una bona estona mentre la que semblava ser sa mare prenia quelcom a la terrassa d’una cafeteria. Una estona més tard, però, van desaparèixer del mapa sense dir res…
Com que tenia una cita, vaig telefonar per explicar la situació i, afortunadament, la Mercè G., que és un amor, ho va entendre perfectament. Aleshores em vaig decidir a telefonar al 010. La resposta que em van donar va ser que truqués al 092, a la guàrdia urbana. Immediatament després em vaig posar en contacte amb el centre veterinari on tenen cura dels meus gats perquè m’orientessin i em van dir que a Barcelona els coloms són considerats una espècie invasora i que segurament al colomí l’ “adormirien” per sempre més. Vaig pensar de seguida que als humans també se’ns podria considerar una espècie invasora en més d’un cas… La noia que em va atendre, molt amable i eficient, em va suggerir que, si podia, mirés de tirar endavant el colomí jo mateixa fins que fos capaç de valdre’s tot solet (el problema és que convisc amb una altra persona i amb dos gats…) o que telefonés a alguna de les associacions protectores dels coloms, però que segurament no podrien anar a buscar el colomí de seguida… Mentrestant, l’animaló no parava de demanar-me aliment i carícies desesperadament. Confesso que, tot i que m’agraden molt i procuro respectar totes les bestioles i que, a més, he viscut quasi tota la vida a la ciutat dels coloms per excel•lència (Barcelona), els ocells no els conec gaire i, de fet, tant la major part de les persones que s’hi acostaven com jo mateixa no teníem gaire clar a l’inici que es tractés d’un colomí, perquè tenia unes minúscules plomes verdes i groguenques al voltant del coll que recordaven el color dels pollets (potser perquè encara era gairebé un bebè colom?). No sabia què fer, però el que tenia clar era que no el deixaria allà, tot sol i sense que ningú se’n fes càrrec. Quan s’hi acostaven altres coloms, mirava de fer que s’hi apropés, però passaven vianants amb molta pressa i els espantaven.
De cop i volta se’m va acudir endur-me el colomí a la motxilla i portar-lo a un pis de la meva mare que està en procés d’inici d’obres, com a mínim fins que la protectora en pogués tenir cura. I just en aquell moment va aparèixer la Maria, una dona que feia cara de ser un tros de pa i que de seguida el va voler acariciar i em va dir com se l’havia d’alimentar essent tan jovenet. Vam parlar una estona curta, perquè ella tenia pressa i havia d’anar a la farmàcia per mirar d’alleujar els dolors que li provocava el nervi ciàtic. Finalment em va dir que se l’enduria i que, com que la seva situació econòmica era molt delicada, se’l quedaria només fins que la protectora l’anés a buscar. Em va demanar el número de telèfon per donar-me’n notícies i, abans de marxar, li vaig demanar que acceptés un bitllet de 10€, per si havia de comprar alguna cosa per al colomí. La seva resposta va ser molt inesperada per a mi: “Segur que et va bé? No et quedis sense diners, eh? Si no et va bé no et preocupis, que ja me’n sortiré!”. Li vaig dir que no hi havia cap problema i li vaig donar les gràcies per fer-se càrrec del colomí. Em vaig acomiadar de l’un i de l’altra, d’ell amb una darrera carícia al caparró i d’ella amb un agraïment ben profund traduït en paraules i en una mirada que espero que li arribés tant al cor com ella ho va fer amb la seva capacitat per estimar i tenir cura dels éssers vius que ens envolten. Li vaig demanar que em truqués (el seu telèfon no funcionava perquè no podia pagar-ne el cost de la línia, però em va assegurar que demanaria a algú que li deixés telefonar-me) i vaig marxar, convençuda que la Maria, que duia arròs blanc cru en una bossa i l’anava donant als coloms que se li acostaven, ajudaria el colomí a sortir-se’n malgrat la seva situació econòmica precària. Em va dir adéu amb un somriure sincer i alhora trist i em va dir que estava contenta de veure que encara queden persones que valoren els animalons, encara que siguin coloms…
Quan vaig recuperar la bicicleta, que feia gairebé una hora que estava aparcada al costat de la paret que hi ha entre la porteria i la cafeteria que he esmentat, vaig sentir una barreja d’alegria i de pena i vaig recordar la Maria amb el colomí a la mà dient-li paraules dolces i acariciant-lo. Espero que em truqui aviat. Friso per saber com estan ella i el bebè colom i per fer-los arribar d’alguna manera com em van commoure. ❤
Peixos grossos i bananes
Peixos grossos i bananes (Big Boys Gone Bananas!*) és el títol d’un documental de 88 minuts que explica el malson que va viure el cineasta suec Fredrik Gertten arran de l’estrena de Bananas!* On Trial for Malice, en què explicava el plet d’uns treballadors contra la multinacional alimentària Dole Food Company. Gertten va haver d’enfrontar-se a una persecució legal i psicològica per part d’aquesta corporació. Peixos grossos i bananes es va emetre en una versió reduïda de 55 minuts ahir, 5 de novembre de 2013, al programa Sense Ficció de TV3. Aquest documental mostra el procés d’assetjament i les tàctiques d’intimidació que la multinacional va fer servir contra Gertten i la seva productora i la manipulació dels mitjans de comunicació per part de la companyia Dole. El film reflexiona sobre la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa, l’exercici del periodisme avui i la importància d’explicar la veritat. No us el perdeu! Tingueu present que el període de temps de distribució d’aquest vídeo és limitat. Podreu veure’l a tv3.cat fins al 05/12/2013 a les 23.59.
Rodando el cambio
Stop! Rodando el cambio es un documental grabado por un equipo de mujeres y financiado colectivamente. Durante un mes viajaron por distintas alternativas entre España y Francia en busca de otras formas de vida más respetuosas con el entorno y las personas que habitamos en él. La teoría del decrecimiento en la que se basan nos alerta de la imposibilidad de seguir produciendo como hasta ahora en un planeta cuyos recursos son finitos. Estos niveles de consumo nos han conducido a la desaparición de los bosques, a tener ríos y mares contaminados, sistemas de alimentación intoxicados… todo ello alimentado por la especulación financiera y una clase política despreocupada tanto a nivel social como medioambiental. ¿Cuánto tiempo más podremos esperar para que se produzca un cambio de paradigma a nivel mundial? ¿Es posible vivir felices reduciendo drásticamente nuestras necesidades?
Retornar i deixar d’embrutar!
Des de la web de Retorna.org m’assabento d’una bona notícia: Cadaqués ja supera els 35.000 envasos recuperats en un mes de projecte pilot!!! http://t.co/DW6XdIIpKT
No us perdeu aquest vídeo sobre el valor dels envasos en el qual es parla al final del projecte de recuperació d’envasos a Cadaqués. Interessantíssim!
Una altra presó és possible
Gràcies a la meravellosa Anna Forés Miravalles, m’assabento que existeix una Plataforma Ciutadana de Sensibilització i Mobilització -anomenada Grup 33– formada per més de 4400 persones de tots els sectors de la societat civil que treballa per aconseguir la reinserció real de les persones privades de llibertat a Catalunya.
Si creieu que una altra presó és possible,
Moneda social
Bona notícia! Aquest vídeo parla d’una moneda complementària suïssa que existeix des de fa dècades i que és una excel·lent alternativa social per sobreviure a la crisi i millorar l’economia local.
A Catalunya hi ha iniciatives similars (ecosols, ecosenys…). http://www.mercatecosol.cat/, http://www.regalaecosols.org/
Som-hi! Gràcies, Dolors. 🙂
Estratègia Residu Zero
Aquest vídeo resumeix molt bé les bestieses que hem fet i encara fem els éssers humans amb el planeta Terra:
Ara que en som conscients, segur que hi volem fer alguna cosa per canviar.
Podem començar reduint els residus, com es proposa en aquest vídeo i des d’aquesta iniciativa: http://www.retorna.org/ca/. Us convido a adherir-vos a aquesta campanya per la implantació d’un Sistema de Dipòsit Devolució i Retorn (SDDR) d’envasos: http://www.retorna.org/forms/particulares Gràcies! 🙂
Qui sóc
Fotos
DRETS D’AUTORIA
Nitjorn 