Nitjorn

La vida sorprenent i bella

El colomí i la Maria

Ahir, després de llegir l’inici de Mujeres que aman a los caballos, d’Alba Rueda Espina (gràcies per parlar-me’n, Sarah M.! <3),  vaig trobar aquesta preciositat de colomí al carrer Urgell de Barcelona. Pujava pel carril bici i vaig veure que l’animaló el travessava. Com que anava xino-xano perquè arribava amb força temps a la cita que tenia, el vaig poder esquivar, però vaig veure que anava perdut i desorientat i que era a punt de creuar el carrer Urgell. No vaig dubtar ni un segon i vaig girar cua, vaig deixar la bicicleta i el vaig acompanyar fins al portal del número 35, on em semblava que estaria més segur. Com que duia uns rotllets de llavors i figues a la motxilla, vaig apropar-me progressivament al colomí amb l’objectiu d’alimentar-lo, però al principi tenia molta por i era tan jovenet que no aconseguia menjar aquest tipus d’aliment, tot i que el pobre ho intentava. La gent que s’hi apropava feia unes cares ben variades (de pena, compassió, fàstic, indiferència…) i els comentaris que vaig sentir van anar des del típic “Pobret, es morirà…” fins a “Eeecs, un colom!”. Això sí, ningú no semblava voler-se’n fer càrrec, però tothom opinava sobre el que jo hauria de fer: endur-me’l i tenir-ne cura, deixar-lo, trucar perquè se l’enduguessin… L’única persona que realment va mostrar un interès genuí pel colomí va ser un noiet que se’m va acostar i amb qui vam estar xerrant una bona estona mentre la que semblava ser sa mare prenia quelcom a la terrassa d’una cafeteria. Una estona més tard, però, van desaparèixer del mapa sense dir res…

Com que tenia una cita, vaig telefonar per explicar la situació i, afortunadament, la Mercè G., que és un amor, ho va entendre perfectament. Aleshores em vaig decidir a telefonar al 010. La resposta que em van donar va ser que truqués al 092, a la guàrdia urbana. Immediatament després em vaig posar en contacte amb el centre veterinari on tenen cura dels meus gats perquè m’orientessin i em van dir que a Barcelona els coloms són considerats una espècie invasora i que segurament al colomí l’ “adormirien” per sempre més. Vaig pensar de seguida que als humans també se’ns podria considerar una espècie invasora en més d’un cas… La noia que em va atendre, molt amable i eficient, em va suggerir que, si podia, mirés de tirar endavant el colomí jo mateixa fins que fos capaç de valdre’s tot solet (el problema és que convisc amb una altra persona i amb dos gats…) o que telefonés a alguna de les associacions protectores dels coloms, però que segurament no podrien anar a buscar el colomí de seguida… Mentrestant, l’animaló no parava de demanar-me aliment i carícies desesperadament. Confesso que, tot i que m’agraden molt i procuro respectar totes les bestioles i que, a més, he viscut quasi tota la vida a la ciutat dels coloms per excel•lència (Barcelona), els ocells no els conec gaire i, de fet, tant la major part de les persones que s’hi acostaven com jo mateixa no teníem gaire clar a l’inici que es tractés d’un colomí, perquè tenia unes minúscules plomes verdes i groguenques al voltant del coll que recordaven el color dels pollets (potser perquè encara era gairebé un bebè colom?). No sabia què fer, però el que tenia clar era que no el deixaria allà, tot sol i sense que ningú se’n fes càrrec. Quan s’hi acostaven altres coloms, mirava de fer que s’hi apropés, però passaven vianants amb molta pressa i els espantaven.

De cop i volta se’m va acudir endur-me el colomí a la motxilla i portar-lo a un pis de la meva mare que està en procés d’inici d’obres, com a mínim fins que la protectora en pogués tenir cura. I just en aquell moment va aparèixer la Maria, una dona que feia cara de ser un tros de pa i que de seguida el va voler acariciar i em va dir com se l’havia d’alimentar essent tan jovenet. Vam parlar una estona curta, perquè ella tenia pressa i havia d’anar a la farmàcia per mirar d’alleujar els dolors que li provocava el nervi ciàtic. Finalment em va dir que se l’enduria i que, com que la seva situació econòmica era molt delicada, se’l quedaria només fins que la protectora l’anés a buscar. Em va demanar el número de telèfon per donar-me’n notícies i, abans de marxar, li vaig demanar que acceptés un bitllet de 10€, per si havia de comprar alguna cosa per al colomí. La seva resposta va ser molt inesperada per a mi: “Segur que et va bé? No et quedis sense diners, eh? Si no et va bé no et preocupis, que ja me’n sortiré!”. Li vaig dir que no hi havia cap problema i li vaig donar les gràcies per fer-se càrrec del colomí. Em vaig acomiadar de l’un i de l’altra, d’ell amb una darrera carícia al caparró i d’ella amb un agraïment ben profund traduït en paraules i en una mirada que espero que li arribés tant al cor com ella ho va fer amb la seva capacitat per estimar i tenir cura dels éssers vius que ens envolten. Li vaig demanar que em truqués (el seu telèfon no funcionava perquè no podia pagar-ne el cost de la línia, però em va assegurar que demanaria a algú que li deixés telefonar-me) i vaig marxar, convençuda que la Maria, que duia arròs blanc cru en una bossa i l’anava donant als coloms que se li acostaven, ajudaria el colomí a sortir-se’n malgrat la seva situació econòmica precària. Em va dir adéu amb un somriure sincer i alhora trist i em va dir que estava contenta de veure que encara queden persones que valoren els animalons, encara que siguin coloms…

Quan vaig recuperar la bicicleta, que feia gairebé una hora que estava aparcada al costat de la paret que hi ha entre la porteria i la cafeteria que he esmentat, vaig sentir una barreja d’alegria i de pena i vaig recordar la Maria amb el colomí a la mà dient-li paraules dolces i acariciant-lo. Espero que em truqui aviat. Friso per saber com estan ella i el bebè colom i per fer-los arribar d’alguna manera com em van commoure. ❤

Anuncis

30/08/2016 - Posted by | Animalons

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Antonia Jover

AROMATERAPIA FAMILIAR

Mamis Flow

Maternidad consciente - Maternitat conscient

elherviderodeideas

Desde El Hervidero de Ideas acercamos la sostenibilidad a consumidores y empresas a través de vehículos creativos que les hagan interactuar y encontrarse.

CAL QUELO

Crea i gaudeix del pa i la pastisseria

mipediatravegetariano

Información nutricional para familias vegetarianas y veganas

relatosmarranos

antología relatos marranos

Terpenic Labs

Tu blog de Fitoaromaterapia Científica

Alicia Murillo Ruiz

Alicia Murillo Ruiz

Ginecosofía

Sabiduría Ancestral de las Mujeres

Políticas Trans

Una Antología de Textos desde los Estudios Trans Norteamericanos

Green Press Comunicacion

Comunicacion Verde

Thermomix vegetarianos y veganos

Recopilación de recetas de libros, revistas, blogs, recetas veganizadas y recetas veganas adaptadas a Thermomix

BUENAS NOTICIAS

El blog de CiviClub.org para recobrar la fe en la especie humana.

Premios Sombra de Ecologistas en Acción

Premios a los peores anuncios del año

El despertador

Coaching i recreació personal

eBatega

"Enredando" la #EducaciónEmocional y la Salud

%d bloggers like this: