Indignació ciutadana
Aquests dies són especials… Hi ha persones que estan pensant en alternatives a un sistema que fa temps que no funciona i que em recorda estranyament l’època de la Restauració borbònica, amb el seu torn polític. El que em sorprèn és que mentre es fa palès que cal un moviment social fort i ben estructurat perquè les coses canviïn de debò, arriben les eleccions municipals i encara hi ha gent que o bé no vota, o bé segueix confiant en partits que no fan bé la seva feina, que ens estafen i ens menteixen sense cap mirament, que van en contra dels interessos de les persones, etc. Ho sento, però estic perplexa i encara més indignada que abans! I el pitjor de tot és que els mitjans de comunicació anomenats “públics”, que paguem de la nostra butxaca, continuen mostrant uns resultats que sembla que amaguin l’existència de formacions polítiques alternatives a les anomenades “majoritàries”. A més, segueix predominant un discurs basat en partits vencedors i partits vençuts, com si estiguéssim en guerra. Em sembla molt poc seriós i molt poc professional per part dels mitjans…
En fi, dit això, per si algú no ha vist encara l’ambient que es respirava el passat dissabte a la plaça Catalunya de Barcelona, aquí teniu unes fotos i un vídeo:
I aprofito també per fer-vos arribar un vídeo boníssim de l’any 1962 sobre el sistema de votacions (gràcies, Eli!) que m’ha semblat molt adient per aquests temps que ja fa lustres que corren:
Un riu on mai no ens podrem remullar…
Sembla que va existir un riu, l’Estix, les aigües del qual tenien la curiosa propietat de fer invulnerable a qui s’hi banyés. Quan l’Aquil·les va néixer, la seva mare Tetis el va submergir a les seves aigües sostenint-lo pel taló, que es va convertir en l’únic punt vulnerable del seu cos. La pena és que aquest riu no existeix…Hi ha moltes llegendes, i algunes el situen a la frontera entre Ucraïna i Rússia, al costat de la ciutat ucraniana de Kertx. Serà qüestió d’acostar-s’hi i de posar-hi una mica d’imaginació…
“Preneu-ne nota: bonic, divertit, chulo i guai. A aquestes altures, el públic ja sap que Mariscal fa el que li rota”, Sergi Pàmies
Avui s’acabava l’exposició sobre el treball de Mariscal que s’ha pogut veure a la Pedrera, a Barcelona, des de finals de setembre fins ara.
Per una banda, i sense ànim de treure mèrits a la feina de dissenyador de Mariscal, alguns dels projectes que s’hi presentaven no em van fer gaire el pes perquè, gràcies a un disseny fresc i desenfadat, el que s’aconsegueix és que es venguin productes d’empreses on l’ètica brilla per la seva absència.
Però també he de reconèixer que l’anomenada capella del señor Mundo, plena de missatges sobre la bellesa i la força natural del nostre planeta, sobre la necessitat d’un autèntic compromís per part de l’ésser humà per preservar la biodiversitat i la salut del món en què vivim, em va sorprendre gratament.
També em van agradar alguns esbossos com el que veureu a continuació:
… i els diorames, i el documental sobre la pel·lícula realitzada en col·laboració amb Fernando Trueba, Chico & Rita (que s’estrenarà aviat), i la instal·lació “Nit de lluna plena” (ideal per a les criatures), i la proposta del fotomaton (fer-se una foto amb una careta d’un dels personatges de Mariscal), etc. De fet, aquí us deixo les dues fotos que em vaig fer (sense careta, per portar la contrària, hehehe… Bé, de fet me la vaig endur i la vaig regalar a un bon amic pel seu aniversari).
Ah! Una darrera cosa: em va encantar descobrir coses que desconeixia completament d’en Mariscal, però sobretot veure alguns projectes força coneguts que m’agradaven i que no sabia que els havia ideat i desenvolupat ell.
Per si algú vol saber-ne alguna cosa més, aquí teniu l’enllaç que us durà al dossier de l’exposició.
Nadal
Font: La palabra del día (http://www.elcastellano.org/palabra.html)
Navidad
Cuando compramos los regalos de Navidad, decoramos el árbol o nos reunimos con la familia alrededor de la cena navideña, raramente nos detenemos a pensar cómo se fueron formando esas tradiciones milenarias, algunas de ellas mucho más antiguas que el propio cristianismo.
La conmemoración del nacimiento de Jesús, la fiesta más universal de Occidente, se celebró por primera vez el 25 de diciembre de 336 en Roma, pero hasta el siglo V, la Iglesia de Oriente siguió conmemorando el nacimiento y el bautismo del niño Dios de los cristianos el 6 de enero. El nombre de la fiesta Navidad, proviene del latín nativitas, nativitatis ‘nacimiento’, ‘generación’.
En siglos posteriores, las diócesis orientales fueron adoptando el 25 de diciembre y fueron dejando el 6 de enero para recordar el bautismo de Cristo, con excepción de la Iglesia armenia, que hasta hoy conmemora la Navidad en esa fecha de enero.
No se conoce con certeza la razón por la cual se eligió el 25 de diciembre para celebrar la fiesta navideña, pero los estudiosos consideran probable que los cristianos de aquella época se hubieran propuesto reemplazar con la Navidad la fiesta pagana conocida como natalis solis invicti (festival del nacimiento del sol invicto), que correspondía al solsticio de invierno en el hemisferio norte, a partir del cual empieza a aumentar la duración de los días y el sol sube cada día más alto por encima del horizonte.
Una vez que la Iglesia oriental instituyó el 25 de diciembre para la Navidad, el bautismo de Jesús empezó a festejarse en Oriente el 6 de enero, pero en Roma esa fecha fue escogida para celebrar la llegada a Belén de los Reyes Magos, con sus regalos de oro, incienso y mirra.
A lo largo de los siglos, las costumbres tradicionales vinculadas a la Navidad se desarrollaron a partir de múltiples fuentes. En esas tradiciones, tuvo considerable influencia el hecho de que la celebración coincidiera con las fechas de antiquísimos ritos paganos de origen agrícola que tenían lugar al comienzo del invierno.
Así, la Navidad acogió elementos de la tradición latina de la Saturnalia, una fiesta de regocijo e intercambio de regalos, que los romanos celebraban el 17 de diciembre en homenaje a Saturno.
Y no hay que olvidar que el 25 de diciembre era también la fiesta del dios persa de la luz, Mitra, respetado por Diocleciano, y que había inspirado a griegos y romanos a adorar a Febo y a Apolo.
En el Año Nuevo, los romanos decoraban sus casas con luces y hojas de vegetales, y daban regalos a los niños y a los pobres en un clima que hoy llamaríamos navideño y, a pesar de que el año romano comenzaba en marzo, estas costumbres también fueron incorporadas a la festividad cristiana.
Por otra parte, con la llegada de los invasores teutónicos a la Galia, a Inglaterra y a Europa Central, ritos germánicos se mezclaron con las costumbres celtas y fueron adoptados en parte por los cristianos, con lo que la Navidad se tornó desde muy temprano una fiesta de comida y bebida abundante, con fuegos, luces y árboles decorados.
La Navidad que celebramos hoy es, pues, el producto de un milenario crisol en el que antiguas tradiciones griegas y romanas se conjugaron con rituales célticos, germánicos y con liturgias ignotas de misteriosas religiones orientales.
Canviem de paradigma d’una vegada!!!
Fa uns dies em van enviar un ex company de feina i un amic aquest vídeo sobre la necessitat d’un canvi de paradigma a partir de l’anàlisi de l’educació actual, l’economia, la història, la societat en general, etc. En aquest vídeo es parla també de la importància del pensament divergent i lateral, de com es tracten les arts actualment… i fins i tot de com es medica les criatures que suposadament pateixen la famosa TDAH (trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat). De debò, no us el perdeu perquè és boníssim!!!
Gaudiu-ne! 
Un misteri al meu barri…
El 1992 vaig marxar de Barcelona i vaig començar els meus estudis universitaris a Montpeller. Sembla que aquell any es va construir un edifici amb pisos de luxe a la Ronda de Sant Pau. El 1997, després d’haver passat quatre anys en aquella ciutat occitana i havent viscut també durant un any a Tolosa de Llenguadoc, vaig tornar a la meva Barcelona estimada. Aleshores va ser quan vaig descobrir l’edifici de luxe de la Ronda de Sant Pau i fins ara sempre m’havia preguntat per què no hi vivia ningú i per què no l’okupava cap grup del barri. Però la primavera va canviar les coses i un bon dia vaig veure les persianes obertes i una bandera vermella en un dels balcons de l’edifici. Ara els diaris diuen que els mossos d’esquadra han desokupat l’edifici. Ja veurem què en diu el barri…
Barrilònia
Sempre que passejo per la Rambla del Raval em miro aquest edifici okupat que acull tantes activitats interessants. Però Barrilònia és molt més que un edifici, és clar! Es tracta d’un centre social okupat autogestionat.
Joves en crisi
Joves en crisi és un documental del meu amic Maties Segura sobre la crisi des del punt de vista d’un grup de joves. No us el perdeu!
Qui sóc
Fotos
DRETS D’AUTORIA
