“Les petits mouchoirs”, de Guillaume Canet

Fa uns mesos vaig rebre un article del blog del meu amic Manu, al qual estic subscrita, on escrivia, amb motiu de l’estrena de Les petits mouchoirs,  una carta dirigida a en Guillaume Canet, un actor i director que sempre m’ha semblat molt interessant i que vaig descobrir fa temps, per casualitat, veient Ensemble, c’est tout, una pel·lícula de Claude Berri que també protagonitza l’Audrey Tatou, la famosa “Amélie Poulain”. Més tard, el meu amic Alexis em va recomanar la mateixa pel·lícula de Guillaume Canet, i veient que ja feia temps que l’havien estrenada i que no duraria gaire a les sales de cinema de Barcelona, em vaig decidir a anar-la a veure…

Diumenge 2 d’octubre: la primera vegada que vaig al cinema amb una persona molt especial per a mi. De pel·lícules n’hem vistes unes quantes, però mai no ens havíem trobat en una sala de cinema. Després d’una horeta de platja per seguir recarregant piles abans no arribi de debò la tardor tan esperada, agafo la bicicleta, passejo mirant el mar i els vianants que encara no s’han adonat que els carrils bici són perquè hi circulin les bicicletes, com el seu nom indica… La brisa marina se m’enduu cap a la sala de cinema, on m’espera una sessió matinal difícil d’oblidar que, sense saber-ho, em transportarà durant unes hores al paisatge també marítim de Lèja e lo Horet (Lège-Cap-Ferret en francès).

Les petits mouchoirs (Pequeñas mentiras sin importancia) és una pel·lícula francament preciosa i molt emotiva, plena d’escenes divertides i d’altres molt dures, que compta amb unes actrius i uns actors excel·lents, però sobretot amb una direcció, des del meu punt de vista, excepcional i plena de sensibilitat. És difícil que us deixi indiferents… Encara us queden uns dies per gaudir-ne a les sales de cinema de Barcelona ciutat, si és que no l’heu vista ja!

Aquí us deixo un parell d’escenes escollides molt curtetes que representen força bé els moments més divertits de la pel·lícula i també els més tendres i tristos, tots ells acompanyats d’una banda sonora molt encertada, sobretot si ens fixem en la peça titulada “Talk to me“, de Maxim Nucci, altrament anomenat Yodelice, o en la d’Antony & The Johnsons. Així aprofito per quedar-me amb el record d’un moment especial…